Noies, us he d’explicar una cosa que ens va passar el dia que vam anar a fer el tastet. Va ser un cop molt dur, tant que no em vaig veure amb cor d’explicar-ne res en el fòrum fins ara... que ja han passat gairebé tres setmanes.
Si una cosa em caracteritza és que sóc molt detallista i m’agrada explicar totes les coses que estem preparant pel casament amb tot luxe de detalls. Però la crònica del tastet no va ser així... les que ho vau llegir sabeu que em vaig centrar a parlar només dels plats que vam tastar. I ni una paraula del restaurant... el motiu d’això ara us l’explicaré.
Tot anava molt bé mentre menjàvem els plats que havíem triat, la veritat és que eren bons! Els problemes van venir quan ens va arribar en Francesc, un dels dos socis, que és el que porta tot el tema dels casaments.
Només asseure’s a la taula ja ens va deixar anar: “Vosaltres no havíeu parlat mai amb mi!”. És veritat, quan vam anar a veure el restaurant ell estava ocupat i ens va atendre l’altre soci, que s’ocupa de la part comercial (segons vam saber després). No ens pensàvem que això fos important... però va acabar essent crucial!
Mentre anàvem repassant totes les dades del casament li vam indicar alguns canvis: per exemple, inicialment havíem dit que seríem 90 convidats, però la llista havia crescut fins a 120. Fins aquí cap problema... però quan vam dir que hauríem d’agafar la sala gran enlloc de la petita (la de la masia)... aquí va ser quan hi va haver el daltabaix. Ens va dir que no, perquè a la sala gran hi havia un altre casament! QUE HI HAVIA UN ALTRE CASAMENT???!!! I a més a més, ell en els seus papers, tenia anotat que nosaltres havíem confirmat la sala de la masia.
El problema era doble: primer, quan nosaltres vam fer la reserva del restaurant no se’ns va informar en cap moment que es feien dos casaments; i segon, nosaltres en cap moment vam confirmar que la sala que utilitzaríem seria aquesta. Senzillament era la que ens havien ensenyat perquè l’altra, en el moment que vam fer la visita, no estava visible.
La sala de la masia era maca, però no per fer-hi un casament! Us ho prometo noies, en aquells moments vaig sentir com el terra s’obria sota els meus peus! Em volia morir! Tanta il·lusió que he posat en el casament, tants esforços que hem fet perquè tot surti com nosaltres volem... i ara, havíem de celebrar el convit en una sala fosca, petita i trista! Em vaig posar a plorar allà mateix... estava desesperada!
El del restaurant no parava de dir que era un malentès... que ells sempre fan dos casaments... però ara amb el temps, i havent-ne parlat amb els pares que eren allà amb nosaltres creiem que la cosa va anar diferent.
Creiem que estan notant la crisi (el dia que vam anar a fer el tastet era diumenge de Setmana Santa i només tenien dues taules plenes al restaurant). Han rebaixat la qualitat i la quantitat dels menús i dels aperitius, això és més que evident, comparant els que ens van donar de l’any passat i els que estan fent ara (també han afegit suplements pels pastissos i coses d’aquet tipus). I suposem que quan se’ls devien presentar uns nuvis amb un casament de 170 persones, devien pensar que el nostre podia anar perfectament a la sala petita i aquest altre a la gran. Així mataven dos ocells d’un tret. Total... nosaltres ja havíem fet la paga i senyal, no ens faríem enrere ara.
És cert que ens van oferir una solució: utilitzar el restaurant de l’hotel i fer servir l’hivernacle que tenen pel ball. Però no ens agradava gens aquesta solució: el restaurant semblava una sala de convencions, no ho decoraven gens pel casament i, amb l’agreujant que l’accés dels convidats al restaurant s’havia de fer per una mena de porta de servei que hi havia a la part del darrere! Amb el preu que ens costa el menú, els nostres convidats es mereixen entrar per la porta del davant!
I l’altre problema que s’hi afegia era la manca de confiança cap a ells que això ens havia generat: qui ens assegurava que estaven preparats per atendre dos casaments? Tenien suficients cambrers? Mentre féssim l’aperitiu a fora, els convidats de l’altre casament haurien de passar enmig nostre per accedir als cotxes... Però el problema més greu és que s’havia trencat la confiança... i en aquests casos és fonamental. I quan se’ns havia hagut d’oferir una solució, el tracte que havíem rebut era de sobèrbia i, perquè no dir-ho, ens havíem sentit menyspreats i atacats. Per això creiem que ells sabien perfectament que sorgiria el problema... aquell home no va parpellejar ni un segon quan va sorgir el problema: sabia perfectament que sorgiria, perquè l’havien creat ells.
De manera que l’endemà mateix em vaig posar a trucar altres restaurants i vam tenir la sort que al Lotus Blau tenien lloc. El vam anar a veure de seguida i ens va encantar el lloc, però sobretot, el tracte rebut. De manera que, si tot va bé, i el diumenge no sorgeix cap imprevist (us podeu imaginar que ara anem amb peus de plom) podem afirmar que tenim un restaurant nou: el Lotus Blau.
Perdrem la paga i senyal de 1000 € que vam fer a Mas Solà, però ara mateix això és el de menys. No volem que aquests individus mancats d’escrúpols, que han estat a punt d’arruinar-nos un dels dies més importants de la nostra vida guanyin ni un sol cèntim més a costa nostra. Ens hem sentit maltractats i menyspreats, i això amb diners no es paga!
Després hem sabut, gràcies al nostre fotògraf, que no som la primera parella que ha tingut un "fracàs" amb aquest restaurant. I el que em sap més greu és que ell ens havia aconsellat firmar un contracte amb tots els proveïdors... i nosaltres no li vam fer cas! Pensàvem demanar-ho el dia del tastet... i mireu com ha acabat la cosa!
Be, em sap greu per l'extensió del meu missatge, però volia que se sabés! Sobretot, perquè si hi ha parelles que volen anar a aquest restaurant... com a mínim, que vagin amb peus de plom! I que tot ho posin per escrit.