Iglesia o civil?

[bixu]

Ja he votat, civil!

[bixu]

Hi ha molta gent que es casa per l'església només pq és (o li sembla, que a mi no) més bonic, ho trobo una gran hiprocresia!

[SusanaC]

Totalment d´ acord amb tu! A més avui dia les cerimonies civils les fan molt maques. Jo em caso pel civil a l´ ajuntament de nou barris, que és preciós!

[HELENIAH]

Nosaltres per l'Esglesia, però com diu la buniketa té més a veure amb les nostres creences personals que amb el que l'Esglèsia representa com a institució.

[Sita_yo]

nosaltres ens casem per l'esglesia, pero no perque ens sembli mes bonic. Fins i tot ens casem en una esglesia normaleta, del barri, no hem escollit ni la millor de vilanova que es estil "catedral" molt mes gran i tot plegat, sino perque el que ens interessa en si es el moment i la situació, i no l'espai perque sigui més bonic. Pero si que es veritat que molta gent va mal encaminada. La meva parella no es gaire creient, pero ell em va dir que volia fer-ho perque a mi sempre m'havia agradat molt donar aquest pas d'aquesta manera i bé, així ho vam decidir finalment de mutu acord, pero sino un casament civil al restaurant mhagues també agradat moltíssim ja que queda preciós!

[Shaik]

A mi em molesta bastant que s'utilitzi el terme hipocresia quan es parla de matrimonis religiosos. Que no té el seu orígen en les religions, el concepte? Que no és un acte simbòlic i religiós? El que apareix després és la "institucionalització" laica del matrimoni, no al l'inrevés.

No ésser practicant no et fa menys "apte" per casar-te per l'església, que no és propietat de ningú i la pots entendre com vulguis.

[Lanati]

Per l'esglèsia, per les nostres creences.

[JS]

Església... reconec que som més creients que practicants tot i que la nostra fe de vegades trontolla, però per casar-nos sempre ho hem tingut clar, perquè ens casem a una església que té un significat especial pel meu xicot i ens casarà un mossèn molt amic, algú en el que crec, algú que representa una església (com institució) en la que realment creuria, que et casaria a l'església o sota un pont si és necessari... i crec que tot això sumat pot fer que la nostra boda sigui especial... i no és això el que busquem totes? Les que us caseu per lo civil també organitzareu una cerimònia que us representi, amb espelmes, lectures, etc... per què parlar d'hipocresia?

[zarina]

hola chicas!! pues nostros estamos en duda,, pero lo mas seguro que era civil. nose es bonito también!! la verdad que asta que no vaya el sabado aver el restaurante no sabre seguro jejeje, necesito opiniones!!!

[JesusyBerta]

Pues yo iba a casarme por lo civil, pero al final será por la Iglesia. Yo soy muy creyente, mi família también y mi pareja aún más, pero yo prefería por lo civil por el hecho de no "mover" a los invitados, y hacerlo en el restaurante, en los jardines. Pero al final será en la iglesia de dónde vivo y el restaurante queda sólo a 10min en coche.

[NUVOLET]

Yo por lo civil, por motivos de creencias, me caso en el ayuntamiento de mi ciudad que para mi es precioso, he pedido que me case el alcalde, además nos dejan poner música que elijamos, que algun familiar o amigo nos lea lo que quiera etc...

[Lanati]

Hi ha molta gent que es casa per l'església només pq és (o li sembla, que a mi no) més bonic, ho trobo una gran hiprocresia!

A mí, per raó de que jo sóc creient, també em fa certa ràbia la gent que es casa per l'Esglèsia per motius de que "es poden lluïr més" (ja que, de vegades, la gent pensa que està fóra de lloc casar-te vestida de blanca nuvia en un Ajuntament o al Jutjat). Em fa vergonya aliena quan no saben les respostes que han de donar quan es llegeix una lectura, ni cap dels cants que es canten, perquè mai han anat a misa. He anat a casaments on erem uns 200 convidats i els únics que contestàvem érem 5 o 6 persones!!! I queda fatal!!

[bixu]

Totalment d'acord amb tu Lanati!

[Shaik]

Doncs jo no estic d'acord Lanati (i mira que solem estar-ne sovint, jejeje), penso que avui en dia qui vol "lluïr-se" fent un casament ho fa pel civil, muntant-ho tot com li ve de gust, i organitzant la cerimònia a la seva manera (lectures, música, cerimònia de l'espelma, etc). Ara qui es casa per l'església ho fa perquè vol, no pas perquè sigui més maco ni molt menys. A tots els restaurants que hem visitat ens han ofert els jardins per fer la cerimònia, et deixen fer el muntatge que vols i si et dóna la gana et ve un paio vestit de Superman a "casar-te", jejeje.

Penso que no té res a veure si els convidats saben el funcionament o no de la cerimònia, no són ells qui escullen el casament religiós. Jo no sóc practicant habitual, però estic batejada, he fet la comunió, la 2a comunió i la confirmació, i crec que és natural que em casi per l'església, forma part de la meva cultura i així ho entenc. El meu company, que no ha fet ni la comunió (tot i haver estudiat a La Salle), em va demanar si podíem casar-nos per l'església, que tot i que no practiqui ell creu en Déu i vol tenir-lo present aquest dia. Així mateix m'ho va dir quan començavem a parlar de casament. Com es pot veure, hi ha moltes maneres d'entendre la religió i crec que tothom hi té cabuda. No m'agrada el terme hipocresia aplicat només a aquest aspecte, ja que si ho mirem bé, Què és i què no és hipòcrita en tot el que fem?

Ostres, quin rotllo us he clavat...

[buniketa]

En la meva opinió personal, en aquest aspecte la hipocresia radica en aquells que lluny de ser practicants o no -això no els fa ni millors que els altres, ni més o menys creients- (espero que ningú se m'ofengui, però hi ha molta gent que va a l'església i va a missa però després és més dolent que el diable, i això ho diu una persona que va conviure en un grup parroquial des d'abans de fer la comunió amb 7 anys fins a portar grups de confirmació amb 20... o prediquen als 4 vents lo bones persones que són, la seva fe cristiana, catòlica i apostòlica i comdemnar certs fets i accions argumentant que allò no està bé i que s'ha d'anar amb la veritat per davant i després fer tot el contrari... que no és fàcil ser consegüent amb les idees i paraules...), no creuen en el sacrament del matrimoni i escullen fer-lo per l'església sense el sentiment i la fe que això hauria de comportar només perquè és més tradicional o pot semblar més maco, justament, perquè ara tenen una alternativa (gràcies a Déu, ja no són els mateixos temps). Insisteixo ens els anys que he passat en aquell nucli parroquial, tot i que no sóc practicant, i sovint, en aquells temps, tampoc ho era.

De totes maneres, això no vol dir que no s'hi puguin casar, per l'església, penso que aquells que avui en dia decideixen fer un casament religiós és perquè, ho vulguin reconéixer o no, sí tenen una fe cristiana i Déu els és important. Si no, no caldria. Evidentment, com algú ha dit abans, les portes d'un temple no estan tancades a ningú, perquè ni l'església ni la fe són propietat de ningú que els pugui prohibir res, perquè cap dels que som en aquest món tenim capacitat ni autoritat -moral molt menys que de cap altra- per decidir si un és millor que un altre per fer les coses d'una o altra manera. Si Nostre Senyor no va tancar mai les portes a ningú, no som nosaltres els que ens hem de jutjar els uns als altres. Cadascú tenim el nostre criteri, el que pensem que és el millor, però com estar-ne segurs? Ningú dels que som aquí tenim la veritat absoluta, així que hem de ser tolerants amb totes les creences i totes les opcions.

No sé qui deia de "rotllos", però jo també m'he quedat ben ampla...

[KYARA25]

Pues nosotros tambien por lo civil, aunque sinceramente y entre nosotras yo siempre he querido casarme por la iglesia, la entrada... la cancion.. el altar... el olor a incienso... aix no se... siempre me han encantado las bodas por la iglesia (mas por el sitio que por lo que dice el cura) pero mi novio es anti iglesias, y anti curas, asi que bueno, hacemos una ceremonia al aire libre, en unos jardines preciosos, y encantados los dos

Lo de la entrada, la canción, el olor a incienso... lo puedes hacer igual, sólo que en otro espacio...

Si lo se! Pero no es lo mismo! He estado en bodas civiles y bodas por la iglesia y que quieres que te diga.... En las civiles no se me ponen los pelos de punta (estamos aquí reunidos para unir a esta pareja en santo matrimonio, etc...) aunque en la mía intentare que sea lo mas parecido posible? :-

[Massianya]

Evidentment no es pot generalitzar però, d'hipocresia, de vegades n'hi ha.
Tinc dues bones amigues que no són ni creients però es volen casar per l'Església perquè no és tan fred, és més espectacular.
És evident que hi ha esglésies maquíssimes, en entorns espectaculars, i que en general pot ser molt bucòlic; però entrar en un lloc de culte i "aguantar" una cerimònia que no saps ni de què va... ho trobo tristíssim. Clar, ja que ets allà, suposo que s'ha de combregar i dir algun "amén", oi? És això el que trobo criticable i hipòcrita. I parlo exclusivament dels ateus que es casen per l'Església.
El problema en aquests casos és el desconeixement: els casaments civils permeten molta llibertat i poden ser tan "especials" com es vulgui.

Quant a la institucionalització del matrimoni per referir-se al matrimoni civil, no hi estic gens d'acord. L'Església és una institució (com ho pot ser el poder legal), que s'ha autoatribuït el paper d'intermediari entre Déu i els fidels.

[Shaik]

Massianya, realment coneixes a algun ATEU? Potser un no practicant, agnòstic, etc, sí, però un ateu, en la nostra cultura, és practicament impossible de trobar. En el mateix acte de negar Déu ja ets creient; com et dic, no és gens fàcil trobar un ateu vertader.

El matrimoni és quelcom que té origen simbòlic i religiós (no cristià, evidentment, és molt anterior), i posteriorment se li dóna un caire laic, legal i institucional. No és propietat de l'església, però té una relació innegable amb l'acte de Creure, ja sigui en una cosa o en una altra. Per tant, no considero hipòcrita fer un casament religiós ja que es podria considerar "natural" en tant que n'és l'origen.

[Massianya]

Doncs jo penso just al contrari que tu, el que no entenc és l'agnosticisme.

El cristià diu que Déu existeix.
L'ateu diu que Déu no existeix.
L'agnòstic, no sap, no contesta.

Amb la mateixa convicció que un cristià em dirà que Déu existeix, jo li diré que no existeix. Evidentment, tots som creients, perquè ningú no sap res: tot són opinions, supòsits, creences.

Si canviem Déu per "gossos amb ales", puc dir que "els gossos amb ales no existeixen". Estic negant l'existència dels gossos amb ales, i pel simple fet d'anomenar-los no els faig reals.

Aaaaixxxx..... És un debat etern, això!!!!
Però tot de bon rotllo, eh!! Aquí que cadascú cregui en el que vulgui!

Jo he anat a casaments de tota mena i en general tots els he trobat molt emotius. L'important és estar convençut del que fas.

[Shaik]

Massianya, això tot fent un bon café ho podríem debatre, jejeje, m'encanten aquests temes!

L'agnòstic no creu perquè no es pot demostrar; l'ateu ho nega directament. Com pot negar una cosa que no es pot demostrar? Doncs, igual que un creient, amb FE. Un té la fe que sí que existeix i l'altre que no, les dues coses són creences...

Jejeje, és una mica difícil de definir, i ens n'anem per "los cerros de Úbeda", però vaja, en resum, que tothom cregui el que vulgui i, sobretot, com vulgui!