nuvies amb més de 30

[buniketa]

És que jo penso que avui en dia és el més normal. Especialment si busques, abans de casar-te tenir les coses mínimament equilibrades. Una casa, una feina, un sou estable... per poder viure amb calma tant com es pugui. I actualment això no pot passar fins al voltant dels 30. Hi ha gent que ho pot fer abans, és clar, però em sembla que és el més factible.

A més, jo que em dedico a l'educació secundària, us puc dir que les generacions que ens segueixen són força immadurs per la seva edat: més assabentats, experimentats i avançats que nosaltres a la seva edat en segons quins temes, però pel que fa a la maduresa necessària que ens fa créixer com a persones, prendre decisions, reflexionar i afrontar les diferents situacions que ens presenta la vida són força limitats. No busquen feina ni la volen, viuen amb els pares perquè m'ho fan tot i m'ho permeten tot...

Per fortuna, també puc dir que no tots són així, però és evident que si no tenim feina estable tampoc no podem marxar de casa ni preparar res, de manera que no veig tan estrany això que les parelles d'avui, si més no la majoria, passem o rondem els 30.

[sandrasu]

Doncs jo quan em casi tindré els 30 acabats de fer (quina porrr el canvi de numero, je, je, je) i estic totalment d'acord amb tot el que ha dit buniketa, nosaltres fins ara no ens ho havíem plantejat perquè fins que no tens una mica d'estabilitat laboral i has tingut temps d'estalviar doncs passen uns anyets... a no ser que tinguis la "sort" de que els pares et possin el pis i et paguin la boda, llavors el tema es un altre, però si no, tal i com estan les coses... només dir que del grup d'amigues de la meva edat sóc la primera a casar-se...

[letse]

Buniketa, ets profe? Jo també! Però els meus són més portables... estic a ed infantil! ;) Jo els passo a Primària ben educadets i formalets, però allà es perden! :P

[Massianya]

Sí, fa uns anys això de casar-se als trenta era una cosa estranya. Ara penso que cada vegada és més normal.
La majoria de gent no només espera tenir les coses una mica assentades econòmicament sinó que prefereix haver viscut amb la parella abans de casar-se. S'ha de provar el producte!!
I també ha canviat la idea del casament. Jo no ho veig gens necessari, ho faig perquè em fa il·lusió i prou, però em penso que no serveix per a res. Ni enfortirà els lligams, ni reafirmarà el nostre compromís ni res. Per als futurs fills tampoc no crec que sigui imprescindible, ja que amb el llibre de família ja es fa el fet. De fet, jo havia pensat que no em casaria... I aquí em teniu.
Per això també la gent té menys pressa...

[cramdol]

Aquí una nova forera que l'any que ve es casarà amb 31 i el seu marit estarà a punt de fer els 34!!!I la mar de feliços, tot i que ja fa 2 anys que vivim junts!!!

[letse]

una pregunta tonta... aquests emoticonos que poseu que no surten a la primera llista i que, per veure'ls, surt una altra finestreta... apreteu a sobre seu i ja surt en el missatge?! Perquè jo no sé com fer-ho, fent-ho així no em surten!

[MaBer]

Jo también crec q ara lo més normal és casar.se amb 30 o als voltants. Jo en tindre gairebe 28 quan em casi....i dir.vos que som els primer de tots els amics.....així que ja ho veieu, de lo més normal casar.se amb més de 30 !!!

[buniketa]

Sí, fa uns anys això de casar-se als trenta era una cosa estranya. Ara penso que cada vegada és més normal.
La majoria de gent no només espera tenir les coses una mica assentades econòmicament sinó que prefereix haver viscut amb la parella abans de casar-se. S'ha de provar el producte!!
I també ha canviat la idea del casament. Jo no ho veig gens necessari, ho faig perquè em fa il·lusió i prou, però em penso que no serveix per a res. Ni enfortirà els lligams, ni reafirmarà el nostre compromís ni res. Per als futurs fills tampoc no crec que sigui imprescindible, ja que amb el llibre de família ja es fa el fet. De fet, jo havia pensat que no em casaria... I aquí em teniu.
Per això també la gent té menys pressa...

Jo no estic totalment d'acord en això: legalment, el matrimoni sí que és important (a no ser que ja tingueu algun altre tipus de "contracte", com ara estar reconeguts legalment com a parella de fet). És cert que el compromís entre la parella no es fa més fort a través d'un paper signat, però legalment les coses podrien canviar molt tant per a la parella com per als fills.

Per exemple, jo visc amb el David des de fa dos anys i mig. El pis és al seu nom (jo tinc el dels meus pares), però moltes coses que hi ha dins són meves, per tant, també hi he invertit. Si a ell li passés res, jo NO TINDRIA CAP DRET A RECLAMAR RES, hauria de dependre de la bona fe de la seva família (que no dubto).

Si jo tingués un bebé, i per desgràcia mentre ell va al registre civil a inscriure'l (encara que jo hagi donat el seu nom a l'hospital) a mi em passa res, ell NO POT RECLAMAR LA PATERNITAT, perquè els drets serien per a la meva família, i, per tant, hauria de confiar en la bona fe i a bona voluntat dels meus pares (que tampoc dubto).

Els diners i tot el que els envolta sempre són mals consellers, i hi ha situacions i circumstàncies que afavoreixen males accions o males interpretacions, confusions... D'altra banda, si un mor, l'altre no té dret a pensions de viudedat; els fills no tenen dret a rebre les pensions d'orfandat (per molt que estiguin reconeguts legalment)...

[Massianya]

Sí, Buniketa, tens raó... També s'ha de pensar en el pitjor, però em crea un mal rotllo...
En qualsevol cas, mirat fredament, crec que el matrimoni (la firma) i el casament (la festa) no tenen gaire res a veure... Què celebrem? Que hem formalitzat una unió legal i que amb això fem més fàcil la resolució de qualsevol problema econòmic o jurídic com una herència o la paternitat? Se'm posen els pèls de punta!!!!
Jo tinc moltes ganes de fer una festa per celebrar que ens hem trobat, que ens estimem i que anem tirant. La firma m'està molt bé, però si hem de celebrar tota la paperassa que firmem...

D'anells ja és segur que no en fem, però em sembla que també ens saltarem això dels vots... perquè el compromís de fer-nos costat a les verdes i a les madures ja el vam assumir fa temps, i no cal posar-hi paraules.
No ho sé... visc en un gran dilema interior...

[letse]

T'entenc Massianya, perquè a mi també em passa el mateix... nosaltres fa 9 anys que sortim i 3 que vivim junts i la firma és el de menys a nivell emocional, tot i que també he de dir que penso com la buniketa i crec que, en certa manera, no està malament cobrir-se les esquenes a nivell legal... perquè ara tot pot semblar molt maco, però cal ser realistes i mai se sap què ens depararà el futur i quan comencen a haver-hi crios pel mig, crec que encara s'ha de mirar més això!
I el casament... per això nosaltres només el fem amb amics, perquè és més una festa per nosaltres.... jo no tinc anell de compromís, no el necessito, i tampoc sé si voldré tenir padrí com a tal, que em porti el ram a casa i em faci el vers, no m'acaben de convèncer pel meu dia tots aquests convencionalismes, així com tampoc fer l'entrada del paseillo fins l'altar i tot això... sóc menys clàssica en aquest aspecte i ho volem enfocar més com una festa, una celebració amb amics per dir "ei, sóc feliç i ho vull compartir amb vosaltres que també em feu feliç!"

[Massianya]

Leta, m'encanta!! No sóc un bitxo raro!!

Sóc una altra sense anell de compromís i sense "paseíllo" cap a l'altar... Jo sempre havia dit que em feia una mica de cosa això del pare portant la filla fins a l'altar, on s'espera el nuvi, encaixada de mans amb el gendre i... "aquí tens el paquet!". Ja li he dit al meu pare que no pateixi, que entraré caminant tota sola.... I l'home encantat de la vida.

[buniketa]

No m'heu entès, jo no celebro la festa i la cerimònia perquè celebro que he signat uns papers i prou. Només faltaria! Per això aniria al jutjat o a l'ajuntament, signaria el document i prou, no caldria fer res més, ni sopar ni dinar ni festa ni punyetes, però ho faig perquè és de cor. Primer, ho faig per l'església perquè hi crec en el matrimoni, si bé no necessito ni el paper signat ni la benedicció del capellà per tenir un compromís i un matrimoni sincer, honest i fort amb la meva parella, sí que vull compartir-ho amb la gent que estimo, i cridar als quatre vents el que sento per ell a qui ho vulgui escoltar; i dic escoltar, no sentir. I altres paraules més íntimes entre nosaltres també es donaran. Celebro que em caso amb l'home de la meva vida.

He fet una reflexió del que suposa legalment un matrimoni, que és afegit, que no és en el principal que penso, però que és així i no per això el matrimoni és menys romàntic. Per mi el matrimoni no és una signatura, és un compromís que vaig assumir fa molt de temps, des que som parella. Ni el casament és una festa. Per fer una festa pots triar qualsevol moment, sense motius. Per mi, dir que sóc feliç ho puc fer i ho faig cada dia. Els vots són una declaració d'aquest amor i compromís. Si no els voleu fer, em sembla totalment respectable, és clar, però jo em demano llavors per què us caseu devant de la vostra família i amics? també ho podeu fer al jutjat i prou. La cerimònia en sí ja és una declaració d'aquest compromís. Jo prefereixo aquests vots que la simple lectura dels articles, per exemple.

Jo tampoc tinc anell de promesa, ni el necessito, perquè no és això el que regeix la nostra relació ni la meva manera de ser. Però m'encanta la idea de viure la tradició del casament eclesiàstic tal i com ho somniava quan era petita, abans de deixar de creure en les relacions, en l'amor i el matrimoni al veure certes parelles i relacions que no m'agradaven al meu voltant, i també des que vaig conéixer al David, que m'ha ajudat a redescobrir i reviure, a creure en l'amor, la parella i el matrimoni.
D'altra banda, les coses desagradables són desagradables, és clar, i no és el primer ni tot el que s'ha de pensar, però que ens entri mal rotllo no vol dir que tot això desaparegui. Quan un decideix crear una família també ha de ser pràctic i pren la responsabilitat de vetllar pels altres: per la parella, pels fills, ...

[Massianya]

Buniketa, sí que t'he entès!! Només t'exposava els meus debats interns!!
Crec que és imprescindible saber per què fem les coses que fem. Tu ho tens molt clar i és el que ha de ser. No m'agrada respondre les preguntes amb un "perquè sí, i punt". Per això tinc aquests dilemes i per això m'enrotllo tant...
Jo mateixa me l'he fet aquesta pregunta de "llavors per què us caseu davant de la vostra família i amics?". Per això estem eliminant tota una sèrie de formalismes que creiem innecessaris. Potser els vots no són significatius per a nosaltres, però trobarem la nostra manera de fer-ho especial.
Per nosaltres sí que serà una festa! Vam agafar el calendari i vam triar un dia qualsevol per fer-lo especial.
Pel que fa a ser pràctic o no... això sense cap dubte! Les coses clares i ben lligades, sempre!!

[letse]

És un tema molt delicat i, crec, molt difícil d'estructurar fins i tot per una mateixa com per deixar-ho plasmat per aquí....
A veure, buniketa, em sembla que si que he entès el que deies i no pretenia que et sentissis aludida per alguna cosa que he dit abans, si és així i no t'ha agradat, em sap greu, no era la meva intenció!
Mmmmmm... des del principi he entès que no et cases pels papers, a més, llegint la teva crònica es veu que "lo tuyo es puro amor!" :) i intentava donar-te la raó en la reflexió que feies, crec que formalitzar la relació és important per cobrir-se les esquenes i, com ja he dit, sobre tot quan es pensa en tenir criatures i ja intervé el seu benestar futur...
De totes maneres, tot i que respecto molt evidentment totes les maneres de plantejar un casament, per la meva manera de ser, no sento meu un casament convencional. De fet, sempre havia pensat que no em volia casar per intentar evitar tot el dia en si... però plantejat d'aquesta manera em fa molta il·lusió i crec que això és el que realment importa: la il·lusió. Hi haurà gent a qui li farà il·lusió fer-ho d'una manera i d'altra a qui li farà il·lusió fer-ho d'una altra, però el que ens uneix és la il·lusió que ens mou. Sé que jo sóc feliç cada dia i que no necessito excusa per demostrar-ho. Però m'agrada compartir la meva felicitat amb els meus i igual que els ajunto per celebrar un aniversari, o els convidem a casa per celebrar que finalment ens hem comprat el pis i ja està arreglat...i ho fem amb il·lusió de compartir la nostra vida amb els nostres... el dia del meu casament, fet a la meva manera (sense paseillo, sense padrí, tipus cocktail, possiblement sense entregues de regals com nuvis i altres, etc.) és també un dia que me l'imagino molt feliç i que vull compartir, com tantes d'altres vegades he fet, amb els meus... igual que pretén fer qualsevol núvi o núvia.
Ah, i per acabar, jo si que em plantejo llegir vots, si us fixeu, he obert un post per parlar-ne, el que encara està molt difós sobre com fer-ho i què dir, m'ho hauré de rumiar...

[vanesa14/05/11]

jejeje, al final resultará que habrán más novias de más de 30!!! Yo tendré 31 y mi niño tendrá 34!!

[Javi-Neny]

Estic totalment d'acord amb vosaltres, primer busques estabilitat laboral, després te'n vas a conviure amb la teva parella, estalvies una miqueta i finalment dius "ens casem?". I clar, fins que arribes al punt BODA, els anys passen! Passen perquè ho posa al DNI que sino... jeje!

Nosaltres ens casem a l'octubre d'aquest any i tots dos tenim 31 anyets però com diu Lehara "som unes floretes", bueno, jo sóc una floreta i la meva parella un yogurcin, jaja!

Neny

[mariposa2011]

Jo també soc del club de les "núvies amb més de 30"!! Tots dos tenim 33 anyets de no res... i com també deia algú per aquest post, tinc la sensació d'estar millor que quan tenia 20 anys.

Està clar que si estudies, busques feina, t'estabilitzes una miqueta i estalvies pel pis... arribes als trenta sense adonar-te'n.

Nosaltres havíem pensat casar-nos fa gairebé 3 anys (que és quan m'ho va demanar mentre estàvem a Roma ), però per circumstàncies familiars ho vam haver de deixar per més endavant... així que ara ha arribat el nostre moment, que no només podem sino que volem fer-ho...

[marsal75]

nosaltres en quan ens casem, segurament ens posarem "manos a la obra" amb el fet de tenir petitons. Jo tindré 35 anys i el meu xicot 36 recent fets (els va fer aquest passat diumenge) i l'edat ja no perdona.... a més tinc probabilitats de tenir bessonada, el meu avi matern ho era

[meryt]

Jo em casaré a punt de fer.ne trenta! I encantada de la vida!!!
I una pregunta: teniu fills, us hi llançareu de cap després del casament o no hi penseu en això?

yo encuanto me case a buscar el bebe porque si me quedo rapido lo tendre con 34 pero si tardo o tengo problemas para quedarme imagina se me pasa el arroz y ni me entero aunque no me considero vieja me encuentrro super bien que es lo importante jajaja un beso

[*Sandri*]

Hola noies!!!

Jo soc un altre que pasa dels 30...exactament 32, pero pel casament ja tindre 33 (quasi 34....) i ja hem decidit que nomes tornar del viatge de noses ens posem a bucar un fillet o filleta jajajaja

M'alegro que hi hagi mes gent amb aquesta situacio, perque ja començava a pensar que em casava feta una iaia jajajaja.