Existeix una persona que ho ha descobert amb el mètode empíric més apropiat: passant per l'altar, casant-se amb la seva dona i pesant setmanalment durant un any el seu anell de noces de 18 quirats en una balança de precisió.
Aquesta persona es diu Georg Steinhauser, és químic de la Universitat Tecnològica de Viena i, atès que cap altra peça de joieria s'usa amb més freqüència i regularitat que els anells de noces, la quantificació de la seva abrasió per ús és sens dubte una dada necessària que haurien de conèixer fabricadors i particulars. I és que també ho va conèixer de primera mà la seva esposa Veronika, a la qual va dedicar i va regalar l'informe pel seu primer aniversari de noces.
En ell mostra un gràfic del pes que revela una pèrdua mitjana d'aproximadament 0,12 mg d'or a la setmana pel fregament mentre l'anell va estar en el dit. I determina com el diàmetre màxim de l'anell era d'1,77 mil·límetres quan l'hi va posar a l'altar, però al cap d'un any ja havia baixat a 1,76 mil·límetres.
Steinhauser estima que, amb aquestes dades, cada any la ciutat de Viena, amb poc més de 300.000 parelles casades, pateix una pèrdua total de l'or dels seus anells conjugals del voltant de 2,2 kg de 18 quirats, uns 80.000 euros segons la cotització actual, diners que s'esfumen com a diminutes molles de pa d'or en el vent.
I això sense comptar amb les persones més nervioses o infidels, aquestes que fan pujar la mitjana per caminar tot el dia enroscant i descargolant aliances de casats. Encara així, l'abrasió més alta que va poder observar aquest investigador es va produir en el curs de les seves vacances a la platja, on òbviament la fricció amb la sorra va augmentar la pèrdua. La jardineria i l'esquí també sembla que donen lloc a major desgast.
És tan evident aquest fenomen que els que usen aquestes aliances deixen un diminut rastre d'or a gairebé tot arreu. De fet Georg Steinhauser adverteix a tots els científics que no han d'usar anells de casats en els laboratoris que es dediquen a l'anàlisi de traces de metalls, a causa que un anell que ha estat en contacte amb la pell és una poderosa font de contaminació per partícules d'or.
Perquè és extraordinària la rapidesa amb que l'or pot marcar a qui ho porta, arribant a casos fins a poder escriure sobre la seva pell, provocant l'anomenada “dermatografia negra” (“escriptura negra sobre la pell”), aquest cercle negre sota els anells que es produeix per la fricció de metalls i despreniment de partícules sobre la pell.
Per tant, és important reflexionar sobre el lloc on portar un anell de noces, un fet que si bé pot ser contraproduent en els laboratoris més asèptics, més ho pot ser per intentar posar-lo en un altre costat on la fricció sigui, diguem, major.
Està documentat que els anells de noces són un dels dispositius de constricció més usats per col·locar en el penis i així augmentar el rendiment sexual o acréixer les intencions eròtiques de cadascun. Dels cinc casos diferents d'objectes d'estrangulament més detectats a les urgències mèdiques (anell de noces, abraçadores de metall de lampisteria, anelles per a bestiar boví, el cap d'un martell i el coll d'una ampolla de plàstic) l'aliança conjugal es demostra que és el que requereix d'un maneig individual més complicat a l'hora d'extreure l'objecte.
No obstant això, els metges asseguren que no requereix cap habilitat especial; però sí altes dosis d'enginy i un bon objecte tallant manual per dur a terme la seva eliminació senzilla i eficaç. I amb la menor incomoditat per al pacient com sigui possible, clar, que prou en té amb pensar què li dirà a la seva esposa.
Font: Revista Yorokobu
